Retroactivitat clàusula sol

Fa a penes uns dies, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ens sorprenia amb una sentència que s’escapava de les previsions esperades declarant la retroactivitat dels efectes de la nul·litat de la clàusula sol, contraposant-se així a la jurisprudència espanyola fixada des de la Sentència del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2013 que va limitar els efectes la nul·litat a la data de la sentència, sobre la base del possible perill macroeconòmic que comportaria una aplicació des de la formalització del contracte de préstec hipotecari.

La decisió del Tribunal Suprem havia estat criticada pels col·lectius de consumidors i usuaris, ja que aquesta resolució s’havia dictat, evidentment, influenciada per la pressió dels mercats i no aplicant la nostra norma legal. Així mateix, no resultava un valor adequat tenir en compte una variable hipotètica de “perill macroeconòmic”, en comptes de la realitat econòmica del nostre país.
Per a benefici dels consumidors (i per a desgràcia dels bancs), i fins i tot prenent-se com un premi de loteria anticipada, donades les dates en les quals es va dictar la sentència, el TJUE es va desmarcar d’aquesta línia jurisprudencial, sent més afí a l’informe que va emetre la Comissió Europea el 13 de juliol de 2015, considerant que la sentència del nostre Tribunal Suprem ofereix una protecció incompleta i insuficient dels drets dels consumidors, contraposant-se a la Directiva Europea 93/13. En conseqüència, la clàusula declarada com a abusiva mai ha existit, per la qual cosa no pot tenir CAP efecte en el consumidor, havent-se de restablir la situació de fet i de dret del consumidor. D’acord amb el TJUE, els articles valorats per a determinar la fallada són normes imperatives, on s’afecta l’interès públic que és la protecció dels consumidors, per la qual cosa la funció del jutge nacional és únicament NO APLICAR la clàusula abusiva sense estar facultat per a modificar el contingut d’aquesta.

La sentència del TJUE no sols és conforme amb el dret de la Unió Europea, sinó també amb el nostre dret intern espanyol. La nostra legislació nacional ja reconeix un només efecte per a la nul·litat de ple dret de clàusules, la seva inexistència; però també el Reial decret legislatiu de 16 de novembre de 2007 pel qual s’aprova el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries reconeix el mateix efecte a la nul·litat. Es tracta de normes imperatives, que les parts no poden disposar en contra d’elles fins i tot en un contracte vàlid, i això ho és degut a la desigualtat existent en aquesta mena de contractacions on el consumidor es troba, evidentment, en una situació d’inferioritat pel qual fins i tot l’art. 51.1 de la Constitució Espanyola imposa als poders públics el deure de vetllar i protegir-los. En cap cas la jurisprudència pot contrariar la llei, norma jurídica en la qual es basa un Estat de Dret, mentre que la jurisprudència complementa l’ordenament jurídic i, en tot cas, ha de consistir en una mera interpretació o aplicació de la norma.

Cal afegir que, arran de la decisió del TJUE, el Consell de Ministres a anunciat aprovar un codi de bones pràctiques perquè les entitats financeres, de manera voluntària, retornin els diners cobrats indegudament per les clàusules sol, la qual cosa està sent criticat pels col·lectius de consumidors que preveuen nous enganys i fraus per part del sector financer, tenint aquest tipus de mesures que s’han aplicat amb anterioritat efectes miserables. Però, totes les clàusules sol són abusives?

Abusivitat de la clàusula sol

No tota clàusula sol és abusiva, perquè pugui declarar-se la abusividad, el nostre Tribunal Suprem exigeix que estiguem davant una clàusula que no compleixi amb els requisits de transparència establerts en la normativa. En aquest sentit, la llei diferencia entre la transparència formal, que requereix de redacció concreta, clara i senzilla, que a més ha de ser accessible i llegible; i material, on és necessari que es comprengui la veritable importància de la clàusula per part del consumidor o usuari.
Així doncs, podem indicar que no compleixen amb aquests requisits i que han de considerar-se abusives les següents clàusules:

1. Clàusula sol integrada en un mateix apartat del contracte juntament amb altres qüestions relatives al tipus d’interès a aplicar, distorsionant el seu veritable abast i importància.
2. Clàusula sol a la qual es dona poca importància, desconeixent el consumidor o usuari les conseqüències que comportarà aquesta condició en el contracte.
3. Desproporció palesa entre el límit superior i l’inferior. A més, cal tenir en compte que no únicament les clàusules sol són abusives.

La clàusula sol no es troba sola en la qualificació de abusividad, sent moltes altres les que poden ser excloses en l’aplicació del préstec hipotecari i que beneficiarien així al consumidor. Tal és el cas de les més conegudes, la clàusula del venciment anticipat de menys de tres mensualitats de pagament o de l’interès de demora superior al triple de l’interès legal dels diners; també hem d’afegir els arrodoniments del tipus d’interès, així com la clàusula de despeses del préstec hipotecari que el Tribunal Suprem va considerar
abusius en la seva Sentència 705/2015. El tipus de despeses als quals la resolució fa referència podem
sintetitzar-los de la següent manera:

  • L’atribució al consumidor del pagament dels tributs en els quals la llei disposi que el subjecte passiu és l’empresari o professional.
  • La imposició al consumidor del pagament de les despeses de documentació, notaris i de caràcter registral.
  • Els derivats de l’incompliment, per part del consumidor, de l’obligació de pagament.
  • Obligació de pagament per part del consumidor dels errors administratius o de gestió que no li
    siguin imputables.
  • Les despeses processals que s’atribueixin al consumidor, ja que aquests depenen del criteri del venciment..

Panorama actual espanyol

El Tribunal Suprem ha anunciat que emetrà una resolució en la qual integri la sentència del TJUE, perquè els jutjats d’instàncies inferiors comencin a adequar les seves fallades, per la qual cosa, en l’actualitat, el panorama jurisprudencial és procliu a un major benefici per part dels drets dels consumidors, sent ara el moment més idoni per a buscar assessorament jurídic amb un Advocat i fer valer els seus drets enfront de les entitats financeres amb les quals es tingui contractat el préstec hipotecari.